Apunts de grafit
Din- A4
13/11/10
2/6/10
El "color"
TÍTOL: El “color”
ANY DE REALITZACIÓ: 2010
MIDES: 116 x 116 cm.
TÈCNICA: acrílic sobre tela
DESCRIPCIÓ: En el context de l’assignatura “Pintura: Concepte i Sentit” he volgut desenvolupar un projecte pictòric que té com a punt de partida les tesis de Philip Ball exposades en el seu llibre de recent publicació, “La invención del color”. Tal i com Ball exposa al llarg del seu assaig, i contràriament al lema dels impressionistes, el color no és un fenomen de caire purament òptic, sinó que la percepció d’aquest també està connotada pel pòsit cultural que pesa sobre la nostra esquena. És força conegut en l’àmbit de l’antropologia les diferències de denominacions del color en diferents cultures: per exemple, el llenguatge dels “inuit” o esquimals disposa d’una àmplia riquesa lèxica per descriure diferents tonalitats de blanc, que segurament a nosaltres se’ns faria difícil distingir. En cert aspecte, el nostre llenguatge és molt pobre pel que fa a lèxic de color, i per això les persones que avui dia es dediquen a la indústria i la impremta utilitzen el Pantone com a eina d’estandarització.
Es fa evident, per tant, que el context històric, social i cultural determinen de forma taxativa l’ús del color que fa l’artista i la percepció que en tenen els observadors que la miren. En els nostres temps actuals, vivim en la hipertrofia del color. El color és a tot arreu, i és utilitzat, en la publicitat, el cinema i els mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció en tot moment. Els enormes cartells de publicitat que poblen les façanes de la ciutat, les pantalles de televisió, d’ordinador o telèfons mòbils irradien colors purs en la seva saturació màxima, tonalitats que segurament en un altre època de la nostra història devien ser inimaginables (ja fos per la manca de mitjans tecnològics que aconseguissin generar-les o per el desinterès en aconseguir colors d’alta saturació).
En la meva obra vull posar en evidència l’arbitrarietat del color, fet pel qual he agafat com a model un fragment pixelat de fotografia digital. He traslladat al camp pictòric una estètica i llenguatge que serien més habituals en la imatge tecnològica per tal de fer una crítica irònica a aquells moviments de la pintura que han tingut com a fita la recerca de la “puresa” formal del color, com si es tractés d’una recerca unidireccional i universal. La meva consideració personal és que el color és un fenomen subjectiu, no només a nivell individual sinó també col·lectiu. Davant d’una imatge fotogràfica, el públic convencional creu innocentment que allò que té davant és una finestra “objectiva” oberta a la realitat, i el que el meu quadre posa en evidència és que les imatges no són més que un mosaic de milers i milers de colors, la juxtaposició dels quals genera una il·lusió de realitat. Encara que la reproducció d’aquesta realitat l’hagi fet una màquina, l’elecció del color de cadascú dels píxels que conformen aquest mosaic són una elecció convencional d’entre moltes altres possibles, condicionada pel suport en què es reprodueix la imatge (ja sigui una pantalla digital o un paper fotogràfic).
30/5/10
Relleu
TITOL: Dona amb barret i coll de pell
ANY DE REALITZACIÓ: 2010
MIDES: 20 x 20 x 6 cm.
MATERIAL: metacrilat, DM i acer inoxidable.
DESCRIPCIÓ: Interpretació actual del moviment del cubisme i la particular manera de veure i representar el món que proposà en el context de les primeres avantguardes. El sistema de representació cubista rebutja el sistema de representació de la perspectiva clàssica, sorgida en la pintura occidental a partir del Quatrocento, per recuperar les convencions representatives de les civilitzacions antigues, com Egipte i Mesopotamia. En el llenguatge visual dels egipcis, no es representaven els volums i cossos des d’un únic punt de vista per crear un efecte de finestra il·lusòria, sinó que es combinaven en un sol pla diferents perspectives d’un mateix objecte.
Aquest tipus de representacions han trobat també acollida en l’auge de la tecnologia digital, especialment en els primers computadors, que per limitacions tècniques eren incapaços de generar imatges “tridimensionals” complertes. Per això, els primers ordinadors feren ús de les convencions cubistes per a representar l’espai en tres dimensions sobre un pla. Un exemple d’aquest fenomen és l’estètica d’un videojoc clàssic dels 90 com és el TETRIS. En el Tetris, unes peces bidimensionals de quatre blocs i construïdes a partir de la de construcció d’un quadrat i apilables com un volum tridimensional, cauen des de la part superior de la pantalla. El jugador no pot impedir aquesta caiguda però pot decidir el lloc on caurà la peça i la seva rotació en 0º, 90º, 180º o 270º. Quan una línia horitzontal és complerta, aquesta línia desapareix i totes les peces que estan a sobre descendeixen una posició, alliberant així espai de joc i per tant facilitant la tasca de situar noves peces. El joc s'acaba quan s'amunteguen fins a sortir de l’àrea de joc.
En el relleu, he tetritzat una de les cèlebres pintures de Picasso, més concretament “Dona amb barret i coll de pell”, que avui dia trobem exposada en una de les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
31/3/10
"Natura", Art i Artifici
Com a projecte per a l’assignatura Pintura II he desembolupat un treball de pintura figurativa en forma de díptic al voltant de la noció de “naturalesa” i les connotacions que aquest terme ambigu i conflictiu comporta. La meva intenció és la de mostrar l’arbitrarietat del concepte, en tant que idea construïda culturalment.
En qualsevol enciclopèdia o diccionari, la definició normativa que es dona al concepte natura fa referència a tot allò que existeix a l'univers, i que no és artificial o imaginat. En el seu sentit més ampli, equival al conjunt del cosmos, de l'univers existent, i això abasta des de partícules subatòmiques fins als objectes astronòmics, incloent-hi la Terra, els éssers vius i els processos que s'hi relacionen. En general, dins d’aquesta definició, s’exclouen els objectes artificials i la intervenció humana. No obstant, no és l’ésser humà un component més de la “naturalesa”? No és l’homo sapiens un animal mamífer més que també neix, creix, es reprodueix i mor? Perquè és més “natural” el niu de qualsevol i no ho és l’arquitectura construïda per la mà de l’home?
La nostra societat contemporània, hereva de la visió moderna antropocèntrica del món, viu en un moment en què adjectius com “natural” o “ecològic” tenen connotacions positives, mentre que allò artificial o fet per l’home és valorat èticament com a incorrecte. Està, per exemple, més ben vist consumir medicaments homeopàtics o “naturistes” més que no pas fàrmacs de la medicina tradicional produïts industrialment. En l’actualitat, tant en forma de documentals, premsa groga o cinema de ficció, s’estan pronosticant constantment catàstrofes naturals devastadores produïdes arrel d’un presumpte canvi climàtic que ha de castigar a la raça humana pels seus actes moralment incorrectes i “antinaturals”. Són aquestes valoracions científiques reals o discursos moralistes de procedència cultural?
No és qüestió de negar el fet que l’activitat imprudent de l’home pugui tenir un impacte tant excessiu en l’ecosistema que acabi perjudicant-se a sí mateix. És qüestió d’admetre que el fet que determinades activitats humanes puguin ser contraproduents no significa que tot artifici humà sigui dolent mentre que allò que l’atzar natural genera de forma espontània ens aporti coses bones. Les bactèries que produeixen malalties i infeccions al nostre cos són del tot “natural”, i no per això són quelcom que es pugui considerar beneficiós. Per altra banda, els antibiòtics produïts en una indústria farmacèutica ens ajuden a curar malalties que durant més de dos mil anys han sigut la causa principal de mortalitat.
S’ha d’admetre doncs, que l’ésser humà viu en estreta dependència de les seves pròpies activitats de canvi i influència sobre el medi ambient i la matèria. Un ésser humà desprovist de roba, calçat, habitatge, medicaments i altres estris difícilment sobreviuria gaire temps en un entorn no modificat per la mà humana com la selva amazònica o el casquet polar antàrtic.
En la meva obra vull contraposar els conceptes natural i artificial, en un díptic de format apaïsat en què en una banda aparegui representada la naturalesa salvatge del bosc i en l’altre la naturalesa controlada per l’home, en forma d’hivernacle. El rerefons ideològic exposat anteriorment es manifesta de forma latent en el fet que la imatge juxtaposa dos ecosistemes vegetals contradictòriament oposats per la connotada fal·làcia de la naturalesa. És menys “naturalesa” l’ hivernacle que el bosc? L’ordre i l’activitat humana no són també una manifestació més de la natura? L’ intel·lecte humà no és també un producte casual del caos i l’atzar de la selecció natural darwiniana?
En qualsevol enciclopèdia o diccionari, la definició normativa que es dona al concepte natura fa referència a tot allò que existeix a l'univers, i que no és artificial o imaginat. En el seu sentit més ampli, equival al conjunt del cosmos, de l'univers existent, i això abasta des de partícules subatòmiques fins als objectes astronòmics, incloent-hi la Terra, els éssers vius i els processos que s'hi relacionen. En general, dins d’aquesta definició, s’exclouen els objectes artificials i la intervenció humana. No obstant, no és l’ésser humà un component més de la “naturalesa”? No és l’homo sapiens un animal mamífer més que també neix, creix, es reprodueix i mor? Perquè és més “natural” el niu de qualsevol i no ho és l’arquitectura construïda per la mà de l’home?
La nostra societat contemporània, hereva de la visió moderna antropocèntrica del món, viu en un moment en què adjectius com “natural” o “ecològic” tenen connotacions positives, mentre que allò artificial o fet per l’home és valorat èticament com a incorrecte. Està, per exemple, més ben vist consumir medicaments homeopàtics o “naturistes” més que no pas fàrmacs de la medicina tradicional produïts industrialment. En l’actualitat, tant en forma de documentals, premsa groga o cinema de ficció, s’estan pronosticant constantment catàstrofes naturals devastadores produïdes arrel d’un presumpte canvi climàtic que ha de castigar a la raça humana pels seus actes moralment incorrectes i “antinaturals”. Són aquestes valoracions científiques reals o discursos moralistes de procedència cultural?
No és qüestió de negar el fet que l’activitat imprudent de l’home pugui tenir un impacte tant excessiu en l’ecosistema que acabi perjudicant-se a sí mateix. És qüestió d’admetre que el fet que determinades activitats humanes puguin ser contraproduents no significa que tot artifici humà sigui dolent mentre que allò que l’atzar natural genera de forma espontània ens aporti coses bones. Les bactèries que produeixen malalties i infeccions al nostre cos són del tot “natural”, i no per això són quelcom que es pugui considerar beneficiós. Per altra banda, els antibiòtics produïts en una indústria farmacèutica ens ajuden a curar malalties que durant més de dos mil anys han sigut la causa principal de mortalitat.
S’ha d’admetre doncs, que l’ésser humà viu en estreta dependència de les seves pròpies activitats de canvi i influència sobre el medi ambient i la matèria. Un ésser humà desprovist de roba, calçat, habitatge, medicaments i altres estris difícilment sobreviuria gaire temps en un entorn no modificat per la mà humana com la selva amazònica o el casquet polar antàrtic.
En la meva obra vull contraposar els conceptes natural i artificial, en un díptic de format apaïsat en què en una banda aparegui representada la naturalesa salvatge del bosc i en l’altre la naturalesa controlada per l’home, en forma d’hivernacle. El rerefons ideològic exposat anteriorment es manifesta de forma latent en el fet que la imatge juxtaposa dos ecosistemes vegetals contradictòriament oposats per la connotada fal·làcia de la naturalesa. És menys “naturalesa” l’ hivernacle que el bosc? L’ordre i l’activitat humana no són també una manifestació més de la natura? L’ intel·lecte humà no és també un producte casual del caos i l’atzar de la selecció natural darwiniana?
LiberoLibroEssegi - LlibreART
- Títul de l'obra: Valli di Ravenna
- Tècniques utilitzades: Escaneix, tractament digital, impresió, tinta i enganxines.
- Mides: 22x29x2 cm.
- Lloc: Collezione permanente presso il Palazzo del Collegio di San Michele - Ravenna
El projecte consisteix en un llibre d'enganxines en el que resulta imposible llegir cap contingut textual ni identificar els subjectes principales de les imatges, ja que aquets han estat sustituides per siluetes negres. El concepte d'aquest llibre s'inspira en la idea que no existeix coneixement sense experiencia previa; en altres paraules, el lector no podrà coneixer que hi ha escrit sota les retícules que amaguen el text ni podrà saber quins son els rasgos característics dels animals si no ha tingut contacte previ amb el llibre original.
- Tècniques utilitzades: Escaneix, tractament digital, impresió, tinta i enganxines.
- Mides: 22x29x2 cm.
- Lloc: Collezione permanente presso il Palazzo del Collegio di San Michele - Ravenna
El projecte consisteix en un llibre d'enganxines en el que resulta imposible llegir cap contingut textual ni identificar els subjectes principales de les imatges, ja que aquets han estat sustituides per siluetes negres. El concepte d'aquest llibre s'inspira en la idea que no existeix coneixement sense experiencia previa; en altres paraules, el lector no podrà coneixer que hi ha escrit sota les retícules que amaguen el text ni podrà saber quins son els rasgos característics dels animals si no ha tingut contacte previ amb el llibre original.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
