5/6/11

Cicer arietinum



El cigró gairebé sempre ha estat sinònim de pobresa. El mateix succeeix amb el consum d'aquesta llegum, que si bé ha estat utilitzada amb certa profusió en l'Antiguitat és a partir del descobriment d'Amèrica, i com a conseqüència de l'arribada de la mongeta mexicana, quan el cigró entra en retrocés a nombroses regions d'Europa. Així, el consum del cigró es limitarà cada vegada més a les zones de producció i a un determinat entorn social: les classes populars.


L'expressió espanyola "por un garbanzo no se descompone una olla" fa referència, per citar un exemple, a la insignificança.
Un altre concepte com la inadaptació o el no respecte de les normes es manifesta en l'expressió "en todo cocido siempre hay una garbanzo negro".

Una altra cita que revela la importància del cigró com a símbol de font alimentària i sustentadora és "mirar por el garbanzo", que fa referència a la necessitat de tenir cura l'origen de la nostra riquesa.

No menys important és la simbologia o relació del cigró amb la mort. Els grecs d'època clàssica menjaven cigrons en els banquets fúnebres. A la regió de Niça la tradició estableix menjar cigrons el dimecres de cendra, el divendres Sant i el dia de tots sants. La mateixa tradició existeix en nombrosos llocs d'Espanya durant el divendres Sant quan es menja el suculent potatge de cigrons.

L’obra cicer arietinum pretent donar èmfasi en un aliment sovintment inapreciat com és el cigró així canviant l’herència cultural del cigró tot creant un objecte natural creat per l’home on el seu preu, valor i material s’ennobleix així donant èmfasi en el fet de la creació de l’obra artística. Podríem dir que no s’ha borrat la càrrega simbòlica ja que hi és adscrita com a antagonista fins el punt en el que hi és visible com a caràcter irònic.

13/11/10

Apunts




Apunts de grafit
Din- A4

Apunts




Apunts de creta
100 x 70 cm. aprox.

2/6/10

El "color"



TÍTOL: El “color”

ANY DE REALITZACIÓ: 2010

MIDES: 116 x 116 cm.

TÈCNICA: acrílic sobre tela

DESCRIPCIÓ: En el context de l’assignatura “Pintura: Concepte i Sentit” he volgut desenvolupar un projecte pictòric que té com a punt de partida les tesis de Philip Ball exposades en el seu llibre de recent publicació, “La invención del color”. Tal i com Ball exposa al llarg del seu assaig, i contràriament al lema dels impressionistes, el color no és un fenomen de caire purament òptic, sinó que la percepció d’aquest també està connotada pel pòsit cultural que pesa sobre la nostra esquena. És força conegut en l’àmbit de l’antropologia les diferències de denominacions del color en diferents cultures: per exemple, el llenguatge dels “inuit” o esquimals disposa d’una àmplia riquesa lèxica per descriure diferents tonalitats de blanc, que segurament a nosaltres se’ns faria difícil distingir. En cert aspecte, el nostre llenguatge és molt pobre pel que fa a lèxic de color, i per això les persones que avui dia es dediquen a la indústria i la impremta utilitzen el Pantone com a eina d’estandarització.

Es fa evident, per tant, que el context històric, social i cultural determinen de forma taxativa l’ús del color que fa l’artista i la percepció que en tenen els observadors que la miren. En els nostres temps actuals, vivim en la hipertrofia del color. El color és a tot arreu, i és utilitzat, en la publicitat, el cinema i els mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció en tot moment. Els enormes cartells de publicitat que poblen les façanes de la ciutat, les pantalles de televisió, d’ordinador o telèfons mòbils irradien colors purs en la seva saturació màxima, tonalitats que segurament en un altre època de la nostra història devien ser inimaginables (ja fos per la manca de mitjans tecnològics que aconseguissin generar-les o per el desinterès en aconseguir colors d’alta saturació).

En la meva obra vull posar en evidència l’arbitrarietat del color, fet pel qual he agafat com a model un fragment pixelat de fotografia digital. He traslladat al camp pictòric una estètica i llenguatge que serien més habituals en la imatge tecnològica per tal de fer una crítica irònica a aquells moviments de la pintura que han tingut com a fita la recerca de la “puresa” formal del color, com si es tractés d’una recerca unidireccional i universal. La meva consideració personal és que el color és un fenomen subjectiu, no només a nivell individual sinó també col·lectiu. Davant d’una imatge fotogràfica, el públic convencional creu innocentment que allò que té davant és una finestra “objectiva” oberta a la realitat, i el que el meu quadre posa en evidència és que les imatges no són més que un mosaic de milers i milers de colors, la juxtaposició dels quals genera una il·lusió de realitat. Encara que la reproducció d’aquesta realitat l’hagi fet una màquina, l’elecció del color de cadascú dels píxels que conformen aquest mosaic són una elecció convencional d’entre moltes altres possibles, condicionada pel suport en què es reprodueix la imatge (ja sigui una pantalla digital o un paper fotogràfic).

30/5/10

Relleu


TITOL: Dona amb barret i coll de pell

ANY DE REALITZACIÓ: 2010

MIDES: 20 x 20 x 6 cm.

MATERIAL: metacrilat, DM i acer inoxidable.

DESCRIPCIÓ: Interpretació actual del moviment del cubisme i la particular manera de veure i representar el món que proposà en el context de les primeres avantguardes. El sistema de representació cubista rebutja el sistema de representació de la perspectiva clàssica, sorgida en la pintura occidental a partir del Quatrocento, per recuperar les convencions representatives de les civilitzacions antigues, com Egipte i Mesopotamia. En el llenguatge visual dels egipcis, no es representaven els volums i cossos des d’un únic punt de vista per crear un efecte de finestra il·lusòria, sinó que es combinaven en un sol pla diferents perspectives d’un mateix objecte.

Aquest tipus de representacions han trobat també acollida en l’auge de la tecnologia digital, especialment en els primers computadors, que per limitacions tècniques eren incapaços de generar imatges “tridimensionals” complertes. Per això, els primers ordinadors feren ús de les convencions cubistes per a representar l’espai en tres dimensions sobre un pla. Un exemple d’aquest fenomen és l’estètica d’un videojoc clàssic dels 90 com és el TETRIS. En el Tetris, unes peces bidimensionals de quatre blocs i construïdes a partir de la de construcció d’un quadrat i apilables com un volum tridimensional, cauen des de la part superior de la pantalla. El jugador no pot impedir aquesta caiguda però pot decidir el lloc on caurà la peça i la seva rotació en 0º, 90º, 180º o 270º. Quan una línia horitzontal és complerta, aquesta línia desapareix i totes les peces que estan a sobre descendeixen una posició, alliberant així espai de joc i per tant facilitant la tasca de situar noves peces. El joc s'acaba quan s'amunteguen fins a sortir de l’àrea de joc.

En el relleu, he tetritzat una de les cèlebres pintures de Picasso, més concretament “Dona amb barret i coll de pell”, que avui dia trobem exposada en una de les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya.