TÍTOL: El “color”
ANY DE REALITZACIÓ: 2010
MIDES: 116 x 116 cm.
TÈCNICA: acrílic sobre tela
DESCRIPCIÓ: En el context de l’assignatura “Pintura: Concepte i Sentit” he volgut desenvolupar un projecte pictòric que té com a punt de partida les tesis de Philip Ball exposades en el seu llibre de recent publicació, “La invención del color”. Tal i com Ball exposa al llarg del seu assaig, i contràriament al lema dels impressionistes, el color no és un fenomen de caire purament òptic, sinó que la percepció d’aquest també està connotada pel pòsit cultural que pesa sobre la nostra esquena. És força conegut en l’àmbit de l’antropologia les diferències de denominacions del color en diferents cultures: per exemple, el llenguatge dels “inuit” o esquimals disposa d’una àmplia riquesa lèxica per descriure diferents tonalitats de blanc, que segurament a nosaltres se’ns faria difícil distingir. En cert aspecte, el nostre llenguatge és molt pobre pel que fa a lèxic de color, i per això les persones que avui dia es dediquen a la indústria i la impremta utilitzen el Pantone com a eina d’estandarització.
Es fa evident, per tant, que el context històric, social i cultural determinen de forma taxativa l’ús del color que fa l’artista i la percepció que en tenen els observadors que la miren. En els nostres temps actuals, vivim en la hipertrofia del color. El color és a tot arreu, i és utilitzat, en la publicitat, el cinema i els mitjans de comunicació per cridar la nostra atenció en tot moment. Els enormes cartells de publicitat que poblen les façanes de la ciutat, les pantalles de televisió, d’ordinador o telèfons mòbils irradien colors purs en la seva saturació màxima, tonalitats que segurament en un altre època de la nostra història devien ser inimaginables (ja fos per la manca de mitjans tecnològics que aconseguissin generar-les o per el desinterès en aconseguir colors d’alta saturació).
En la meva obra vull posar en evidència l’arbitrarietat del color, fet pel qual he agafat com a model un fragment pixelat de fotografia digital. He traslladat al camp pictòric una estètica i llenguatge que serien més habituals en la imatge tecnològica per tal de fer una crítica irònica a aquells moviments de la pintura que han tingut com a fita la recerca de la “puresa” formal del color, com si es tractés d’una recerca unidireccional i universal. La meva consideració personal és que el color és un fenomen subjectiu, no només a nivell individual sinó també col·lectiu. Davant d’una imatge fotogràfica, el públic convencional creu innocentment que allò que té davant és una finestra “objectiva” oberta a la realitat, i el que el meu quadre posa en evidència és que les imatges no són més que un mosaic de milers i milers de colors, la juxtaposició dels quals genera una il·lusió de realitat. Encara que la reproducció d’aquesta realitat l’hagi fet una màquina, l’elecció del color de cadascú dels píxels que conformen aquest mosaic són una elecció convencional d’entre moltes altres possibles, condicionada pel suport en què es reprodueix la imatge (ja sigui una pantalla digital o un paper fotogràfic).
